El proper 14 d’abril es compliran 75 anys de la proclamació de la Segona República Espanyola. És doncs un moment més que apropiat per a recordar, com aquella promesa de llibertat, truncada pel colp militar de les forces més reaccionàries d’aquell moment de la nostra història, va poder arribar a ser.
Tothom reconeix la divisa “Llibertat, Igualtat i Fraternitat” posada en obra en la revolució francesa de 1790, com el lema que millor identifica al republicanisme. Però la tradició republicana que sempre s’ha identificat amb aquestes consignes és molt anterior a la revolució francesa, naix com a poc en la grecia clàssica quan Atenes era una república governada durant 140 anys pel partit democràtic dels pobres de Pèricles i Aspasia, com ens recorda el filòsof Antoni Domènech.
Aquesta tradició es renova en el període de la Roma republicana, queda en suspens durant varios segles fins a ressorgir en les repúbliques italianes i flamenques de l’edat mitjana i florir en l’època moderna amb les revolucions francesa i nord-americana del segle XVIII.
Com és de tots conegut, a Espanya la república no va arribar fins a l’últim terç del segle següent amb l’efímera Primera República Espanyola de 1873-74 i la una mica més que efímera Segona República Espanyola de 1931-1939, precedida aquesta per la República de Weimar i l’Austríaca, conseqüència ambdues de la Gran Guerra i dels processos revolucionaris que llavors es van obrir a Europa i que van acabar amb l’arribada dels moviments totalitaris al poder a Itàlia i Alemanya.
Clar que república no va significar el mateix en totes les parts i per a tots. No obstant açò interessa rescatar el seu significat més profund i, potser també, més oblidat. El republicanisme va representar, almenys fins a la “primavera dels pobles”, les revolucions europees de 1848, la lluita de les masses oprimides per la democràcia, una lluita en la qual sempre havien anat de la mà l’emancipació política i l’econòmica. Emancipació política, és a dir, llibertat civil en la qual tots són igualment lliures i emancipació econòmica, per a poder ser veritablement lliures, és a dir para no haver de dependre de ningú per a viure.
Així ho van entendre els republicans moderns, els nord-americans “pares fundadors” com Mádison i Jefferson i els revolucionaris francesos amb Robespierre i Marat al capdavant. D’aqueixa matriu van sorgir les idees “d’ingrés ciutadà” del republicà nord-americà Thomas Paine (1737-1809) o del “dret a l’existència” de Robespierre (1758-1794) precedents de l’actual Renda Bàsica Universal.
Aquesta visió del republicanisme, de la idea de llibertat com a absència de dominació en tots els àmbits de la vida política, però també de la vida social i de la vida econòmica està adquirint predicament en els últims anys, tant com a corrent acadèmic intel·lectual com pròpiament polític. La recent gran depressió econòmica de 2008, en la qual encara ens trobem immersos, amb les seues seqüeles d’empobriment per a extenses capes de la població ha tingut la virtut de posar aquestes qüestions en el primer plànol de l’arena política. Assistirem en aquest segle XXI al renaixement del republicanisme, com aquell règim polític que garanteix el dret a l’existència material a tots els ciutadans?.