La creixent indignació observable en la població al llarg de la crisi econòmica sembla respondre a la percepció, bastant generalitzada, que la crisi no és tant un fenomen econòmic incontrolable, com el resultat del comportament predador de “els de a dalt”, en el qual s’inclouen financers i grans capitals, però també polítics. No és d’estranyar que entre les recents mesures que es plantegen des del govern per complir amb els objectius econòmics que li marca la Comissió europea, s’inclogui un lleuger increment de la imposició als beneficis de les grans empreses, com a forma de combatre tan negativa percepció.
Aquesta percepció no era la mateixa del principi de la crisi en la qual havia calat la idea, promoguda pels mantenidors del status quo, les classes dirigents econòmiques i polítiques, que “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Aquesta idea de la crisi com a resultat de la bacanal de despesa en la qual s’havia embarcat el conjunt de la societat en anys anteriors, profusament difosa pels mitjans de comunicació, havia arribat a penetrar i colonitzar la consciència de la majoria.
Però la persistència de la crisi, la seua desastrosa gestió i, com no, l’eixida a la llum de la corrupció generalitzada que havia acompanyat al boom econòmic dels anys precedents a la crisi de 2008, han anat canviant la percepció de la ciutadania que ha passat de la perplexitat a l’autoinculpació i finalment a la indignació. A la indignació i a la consciència, almenys en una part, que el futur serà diferent, amb més atur i la persistència, si no l’increment de les diferències socials entre una minoria de rics una classe mitjana minvant i més pobres.
En aquests moments de la crisi, en els quals alguns indicadors econòmics semblen estabilitzar-se i fins i tot millorar relativament, són presos interessadament per alguns, com el senyal de l’eixida definitiva de la crisi i la volta als bons temps. No obstant açò la ciutadania seguirà escèptica mentre els indicadors que realment li afecten, ocupació i ingrés familiar, no milloren substancialment.
De forma molt resumida aquesta és la situació avui. Una situació que sembla propícia perquè brollen alternatives noves com la que suposa la Renda bàsica universal (RBU), per diferents raons:
1) Perquè els nivells d’atur que suportem són inacceptables. Recordar que encara que en aquests moments l’atur està minvant, avui tenim al voltant del 20% d’atur i que en els últims 40 anys el nivell d’atur a Espanya s’ha situat per sota del 10% en explicades ocasions. De fet, en les últimes dècades hem estat 26 anys per sobre del 15% de desocupació. Som, a més a més, líders mundials en treball precari.
2) Perquè els qui conserven l’ocupació la mantenen a costa d’un empitjorament del salari i de les condicions de treball: ritmes, càrrega i horaris de treball, etc. L’efecte disciplinador sobre els treballadors amb ocupació que exerceix l’atur (l’exèrcit industrial de reserva de Marx) fa que aquestes condicions s’accepten sense dir ni piu.
3) Perquè les perspectives de l’ocupació en el futur no són molt favorables. Estudis recents preveuen una important eliminació de llocs de treball a causa de l’automatització de nombroses tasques i no solament en la indústria.
4) Perquè les mesures actuals per a combatre la pobresa (els subsidis de la seguretat social i les ajudes socials) s’han demostrat absolutament insuficients per a tal finalitat.
Com molt bé emfatitzen alguns promotors de la Renda Bàsica com l’economista Daniel Rabentós “La Renda Bàsica no pretén ser solament una mesura contra la pobresa. Es tracta d’una mesura de política econòmica que, a través d’una estructura tributària progressiva, permetria finançar l’existència material del conjunt de la població, la qual cosa acreixeria la seua llibertat efectiva. Ni que dir té, açò tindria un impacte considerable en l’estructura dels mercats, començant pel mercat de treball: en permetre la desmercantilització de la força de treball, enfortiria el poder de negociació de les classes populars, que podrien escollir entre mantenir la seua força de treball dins dels mercats laborals -i, en ells, negociar millors condicions de treball i de vida- i eixir (potser parcialment) d’ells i optar per altres activitats, remunerades o no, que avui queden bloquejades per la necessitat d’acceptar el que “s’ofereix”, quan s’ofereix, en aquests mercats de treball”.