A principis de 2013 la UE i els EUA van acordar iniciar negociacions sobre un acord comercial bilateral, l’anomenat Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP). La Comissió Europea sempre ha argumentat que l’acord té per objecte “ajudar la gent” i les empreses grans i xicotetes, mitjançant l’obertura dels EUA a les empreses de la UE.
Les organitzacions de la societat civil (ONGs) han argumentat, per contra, que l’objectiu central del tractat consisteix a desmantellar i/o harmonitzar la legislació en àrees com l’agricultura, la seguretat alimentària, els serveis financers, la protecció dels drets de propietat intel·lectual i la contractació pública.
Atès que les negociacions s’han desenvolupat en el més absolut secret, la crítica al tractat ha hagut de basar-se principalment en acords comercials anteriors com el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN) i, també, en documents que s’han anat filtrant en aquest període de negociacions, com l’últim document donat a conèixer per GREENPEACE.
L’anàlisi de l’esmentat document ha portat a l’organització ecologista als següents comentaris crítics:
- El *TTIP no inclou normes de protecció ambiental anteriors, com les consagrades en l’acord del GATT de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), que possibilitaven als estats regular el comerç “per a protegir la vida humana o la salut animal i vegetal” o per a “la conservació dels recursos naturals no renovables”. L’omissió d’aquesta normativa suggereix que tots dos costats estan creant un règim que col·loca el benefici econòmic per sobre de la vida humana i la salut animal i vegetal.
- La protecció del clima serà més difícil sota el TTIP . No hi ha cap referència en els textos de l’acord a la necessitat de mantenir l’augment de la temperatura global per sota d’1,5 graus, com se subratlla en l’acord sobre el clima de París. Pitjor, l’abast de les mesures de reducció de la temperatura de la terra està limitat per les disposicions dels capítols sobre “La cooperació normativa” o “Accés als mercats per als productes industrials”. Per exemple, aquestes propostes descarten la regulació de la importació de combustibles que produeixen grans emissions de CO2, com el petroli de les arenes bituminoses.
- El tractat suposa el final del principi de precaució . El principi de precaució, consagrat en el Tractat de la UE, no s’esmenta en el capítol sobre “La cooperació normativa”, ni en cap altre dels 12 capítols obtinguts. D’altra banda, l’exigència nord-americana d’un enfocament de la gestió de substàncies perilloses “basat en el risc” en lloc d’en “l’eliminació de les substàncies”, es troba en diversos capítols. Aquest enfocament soscava la capacitat dels legisladors per a prendre mesures preventives, per exemple en relació amb les substàncies polèmiques com els productes químics que són disruptors endocrins.
- Obri les portes a la influència de les grans d’empreses. Mentre que la societat civil ha tingut poc accés a les negociacions, els documents mostren que la indústria sí ha tingut oportunitat d’influir en moltes de les decisions preses, encara que els mandataris de la UE ho neguen, dient que tenen en compte les opinions de sindicats, consumidors i altres organitzacions de la societat civil.
Afavorir als inversors estrangers
Un dels aspectes més controvertits de l’acord és la inclusió d’un mecanisme de solució de controvèrsies entre inversors i estats (ISDS). Un instrument comú a molts acords comercials internacionals que concedeix als inversors (és a dir, les empreses multinacionals) el dret d’ús de procediments de litigi privats contra els governs nacionals. Les ONGs argumenten que el ISDS donaria als inversors estrangers, el dret a demandar als estats en els tribunals d’arbitratge privats, per qualsevol acció que poguera danyar les seues expectatives de guanys.
És sabut que, en ocasions, els inversors privats han utilitzat acords similars per a demandar als estats i obtenir compensacions milionàries, privilegiant els drets de l’inversor sobre l’autonomia política pública i amenaçant la salut pública, els drets laborals i la protecció dels consumidors. Un exemple d’açò ha sigut la demanda de la companyia energètica sueca Vattenfall contra Alemanya, per la introducció de requisits ambientals per a les centrals elèctriques de carbó. Un altre exemple va ser la companyia canadenca de gas i petroli Lone Pine, quan va presentar una demanda contra Canadà per la moratòria decretada per l’estat de Québec a l’obtenció de gas mitjançant fractura hidràulica (fracking).
Aquest mecanisme de solució de controvèrsies (ISDS) permetria a milers d’empreses eludir els sistemes jurídics nacionals i demandar als governs en tribunals paral·lels si les lleis i reglaments soscaven les seues oportunitats d’obtenir beneficis. Seria aplanar el camí perquè milers de milions de diners dels contribuents passaren a les mans de les grans empreses multinacionals.
Com el premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz ha declarat “el tractat és un intent d’augmentar el poder de les empreses per a controlar les economies i les societats”.