És el títol de la xerrada organitzada per Compromís per Paiporta el proper dia 18 de Febrer i amb l’ocasió aprofitem per a tornar a recordar algunes dades clau i fer-nos les preguntes pertinents.
Les dades.
Els responsables del canvi climàtic són una sèrie de gasos d’efecte hivernacle dels quals el principal és el diòxid de carboni (CO2). La concentració de CO2 en l’atmosfera abans de la revolució industrial estava al voltant de 280 parts per milió (ppm). Aquesta xifra anà incrementant-se fins a arribar als més de 400 ppm actuals. Tot això ha suposat que la temperatura haja pujat 0,85 graus centígrads des d’aleshores.
Es calcula que amb concentracions estables de CO2 d’unes 450 ppm l’increment de la temperatura es mantindria al voltant del 2 graus centígrads amb uns efectes severs sobre el clima. Recordem que ara estem a menys d’un grau d’increment de la temperatura i ja estem patint els efectes: huracans, inundacions, hiverns càlids, etc.
Els reptes.
El repte que s’han marcat els 195 països signants del Protocol de París és el manteniment de l’increment de la temperatura mitjana mundial en menys dels 2 graus respecte a la temperatura del període anterior a la revolució industrial i esforçar-se per rebaixar aquest límit per sota d’1,5 graus. Es calcula que per mantindre l’increment de la temperatura global en el límit de 2 graus s’hauria d’aconseguir una reducció de 55 giga tones de CO2 d’ací a l’any 2050. Objectiu no gens fàcil d’aconseguir si hem de tindre en compte que les emissions han continuat incrementant-ne en les últimes dècades, passant de les 22,5, giga tones per any en 1992 a 36,3 giga tones en 2013.
¿Què podem esperar del Protocol de París?
La majoria dels mitjans de comunicació han saludat els resultats de la cimera de París com un èxit. Però, les organitzacions ambientalistes i nombrosos observadors es mostren més bé escèptiques o fins i tot molt crítiques.
Entre els aspectes positius cal assenyalar d’incorporació de més països respecte a cimeres anteriors (Estocolm, Rio, Copenhaguen). L’acceptació del principi de què els països desenvolupats han d’ajudar als menys desenvolupats a prendre mesures contra el canvi climàtic (100.000 milions de dòlars). I l’adopció del principi de mantenir l’increment de la temperatura global en 2 graus o menys, ja esmentat.
Els aspectes negatius són més nombrosos, segons els observadors crítics. Entre ells s’ha senyalat la manca de compromisos vinculants (acords jurídicament vinculants) de reducció d’emissions, cada país és lliure de fixar les seues metes per a l’any 2050 i d’altra banda l’incomplim-ne d’aquestes metes no comporta cap tipus de sanció. No hi ha cap garantia de què, efectivament, arriba l’ajuda de 100.000 milions de dòlars als països menys desenvolupats. En la cimera de Copenhaguen també es prometeren 100.000 milions dels quals tan sols s’entregaren 62.000. S’obren les portes a ús de tècniques inadequades, en particular la geoingeniería i el segrestament del CO2. Han quedat fora de control l’aviació civil i el transport marítim que de conjunt suposen el 10% de les emissions. I, finalment, es retarda l’objectiu d’aconseguir emissions 0, de l’any 2080 al 2100.
Donades aquestes circumstàncies, els interrogants s’acumulen damunt de la taula. Són suficients els resultats de la Cimera de París per a revertir o almenys frenar el canvi climàtic? Què es pot esperar de la manca d’acords jurídicament vinculants? Que pot fer la societat civil per a suplir la manca de compromís dels governs?