Segurament els economistes hauran tret multitud d’ensenyances de la crisi econòmica, per a alguns Gran Recessió en referència a la Gran Depressió dels anys 30, en la qual encara ens trobem. Però els que no som economistes però sí atents seguidors crítics de la realitat social n’hem pogut triar algunes com les que segueixen:
- El capitalisme desbridat s’ha mostrat com un fantàstic sistema generador de desigualtats socials en condicions de bonança econòmica, que fins i tot, se supera en aquesta funció quan li aplega la recurrent crisi econòmica. Aleshores no només incrementa les desigualtats socials, sinó que a més, arrossega a la misèria a milions de persones.
Dos exemples, els 66 plutòcrates més rics del món acumulen tanta riquesa com 3.600 milions de persones, i al Regne d’Espanya, solament 20 persones disposen de 115.000 milions d’euros, el mateix que el 30% més pobre de la població, uns 15 milions de persones.
Molts economistes, no només els marxistes, pensen que estes desigualtats estan en la base de les grans crisi econòmiques. Tindria raó Marx quan deia que el capitalisme genera les forces que contribueixen a la seua destrucció?.
- La crisi afecta a milions de persones però no a totes per igual. Alguns grups perden una part important del seu poder adquisitiu, d’altres el mantenen i un sector més reduït, fins i tot, milloren. Però qui realment perd fins caure en la pobresa són els que han perdut el seu treball, els joves que no en troben o han d’emigrar, els treballadors temporals o a temps parcial, etc (el “precariat” de Guy Standing).
- Els governs s’afanyen de bona gana o a contracor, segons els casos, a seguir els dictats de qui realment detenta el poder, la plutocràcia financera. S’ha vist amb claredat als EAU i a Europa, en governs de dreta o centre-dreta i en governs de centre-esquerra i fins i tot d’esquerra com el de Syriza a Grècia.
La part de la població més durament afectada per la crisi es rebel·la i ix a les places i als carrers, generant moviments de protesta que adopten formes característiques com l’Ocupy Wall Street nord-americà i el 15M espanyol. Podrà la part de la població més afectada per la crisi i indignada amb la submisa actitud dels governs, substituir-los per polítics que sí representen a les majories?
4. La crisi aguditza el conflicte social sempre latent en el règim capitalista i en això l’inevitable polarització política de la societat. No només això, tot el sistema de partits polítics es posa en qüestió i apareixen nous i puixants actors polítics com a Grècia i al Regne d’Espanya o corrents renovadores com les encapçalades pel socialista Bernie Sanders a EE.UU o Jeremy Corbyn a la Gran Bretanya. Però també corrents conservadores d’extrema dreta com Amanecer Dorado a Grècia, l’UKIP a la Gran Bretanya, l’extrema dreta republicana a EEUU o el Front Nacional de Marine Le Pen a França.
5. La Unió Europea s’ha descobert com un gran frau polític i econòmic construït sobre la bona voluntat de milions d’europeus, que d’esta forma creïen poder exorcitzar el perill d’una enèsima guerra continental en uns casos o el retardament econòmic en d’altres. Ben cert és que l’UE s’ha revelat com una bastida política i econòmica creada per les èlits polítiques i econòmiques europees en benefici del seu exclusiu engrandiment, amb l’impuls inicial dels EE.UU en l’immediata postguerra. Molts europeus així ho han recaptat, per això l’euroescepticisme ha crescut de forma exponencial.
- La ciència econòmica convencional ha segut incapaç, no només de preveure allò que ens venia, tampoc ha segut capaç de proveir solucions. Ni el keynesianisme americà o japonès de l’expansió de l’oferta monetària ni l’ordoliberalisme de l’austeritat de la despesa alemà, han segut capaços de gestionar amb èxit la recuperació econòmica. Huit anys de crisi econòmica, només han servit per a estimular el descontent dels estudiants d’economia en allò que se’ls ensenya en la majoria de les universitats del món. La Gran Recessió no ha produït, en el terreny de la teoria un Keynes, tampoc en el terreny de la pràctica un Roosvelt com sí ho feu la Gran Depressió. Seguirem a l’espera.